Després d’haver realitzat una profunda i minuciosa recerca de Selenoproteïnes en els protistes esmentats hem pogut confirmar que no existeix cap membre de la família SelM codificat en cap dels genomes estudiats. Tot i que el software SelenoProfile alinea com a SelM alguns fragments dels genomes de D.fasciculatum i D.discoideum_AX4, hem comprovat que realment aquests alineaments corresponen a membres de la família de Sep15. Aquesta conclusió ha estat assolida després de constatar que els fragments alineats presentaven el patró Cys-X-X-Sec en el domini redox propi de Sep15 que no es troba en la seqüència de les proteïnes SelM segons Ferguson AD et.al;.
Així doncs, cap dels protistes estudiats presenta selenoproteïnes de la família SelM però els organismes D.fasciculatum i D.discoideum_AX4 si que presenten selenoproteïnes de la família Sep15.

Després de portar a terme tot el procés, vam concloure que l’únic genoma que conté una selenoproteïna S es el de C.fasciculata. Això, ho corroborem amb la presència d’un element SECI al mateix contig, fet que avala la nostra hipòtesi. Per contra, a l’organisme S.arctica hem extret una proteïna homologa amb un residu Cis alineat amb la Sec de la nostra query. Per últim, el cas de F.cylindrus no està molt clar, degut a que detectem la presència d’ elements SECIS fet que podria fer pensar que podria haver-hi una selenoproteïna, però al obtenir una proteïna incompleta, l’alineament no és prou informatiu per afirmar-ho.

Per aprofundir en la recerca de selenoproteïnes en els genomes estudiats es va analitzar la presència de les biomolècules necessàries per a la síntesi de l’aminoàcid 21 selenocisteïna en aquests protistes: eEFsec, sps1 i sps2, pstk, secp43, SLA/PL i tRNAsec.
El fet que un protista presenti aquestes molècules codificades en el seu genoma indicarà que aquest serà capaç de sintetitzar selenoproteïnes tot i que podria ser que no en presentés cap. En canvi, organismes que no disposin dels enzims esmentats seran incapaços de sintetitzar-les i per tant, no haurien de presentar selenoproteïnes de cap de les famílies estudiades.
Per a aquest estudi s’han utilitzat com a query les proteïnes homòlogues als enzims esmentats de H.sapiens i s’ha duplica l’anàlisi amb l’homòleg d’una altra espècie: C.elegans, D.melanogaster o M.musculus. Amb els resultats per duplicat es va poder establir amb major certesa i més significança la presència o no d’aquests enzims en els genomes estudiats.

El programa emprat per a detectar la presència en els genomes de tRNAsec no presenta una fiabilitat suficient com per afirmar que els seus resultats siguin totalment correctes.
Entre els organismes estudiats, A. rara i G.ninphandrodes no presenten cap dels enzims estudiats codificat en el seu genoma, excepte tRNAsec que ha estat identificat en el genoma de G.ninphandrodes. Tot i així, no es pot descartar totalment que aquests organismes presentin alguna selenoproteïna.
En el cas concret de la fosfoseril-tRNAsec kinasa (PTSK) s’han obtingut resultats sorprenents ja que moltes espècies que si que presentaven la resta d’enzims han obtingut resultats negatius per a la PTSK. És el cas de F.cylindrus, A.laibachii, I.multifiliis, D.discoideum, L.donovani, L.tarentolae i T.congolese. Encara que els resultats siguin negatius, aquestes espècies haurien de presentar aquest enzim i probablement algun error en l’alineament ha conduit a aquests resultats. Tot i així, també podria ser que PTSK no sigui essencial en la síntesi de selenoproteïnes o que pugui ser substituïda per una altra kinasa cel·lular.