Què són?
Les selenoproteïnes estan presents a eucariotes, bacteris, i arqueobacteris, però contràriament no es troben presents en fongs i plantes terrestres. Una selenoproteïna és un tipus de proteïna la seqüència peptídica de la qual incorpora un o més residus de selenocisteïna (Sec). La selenocisteïna és coneguda com a l'aminoàcid 21, és un anàleg de la cisteïna (Cys) i es diferencia per contenir un àtom de seleni (Se) en lloc de sofre (S). [1][2][3]
Com a conseqüència de la seva gran homologia amb la cisteïna, els dos residus tenen propietats químiques molt semblants, tot i que la selenocisteïna es caracteritza per tenir major reactivitat.
La incorporació de l’aminoàcid selenocisteïna a la cadena polipeptídica està codificada per el triplet UGA. Aquest generalment és un codó de parada de la traducció. En aquest cas, gràcies a l’element SECIS (seqüencia d’inserció de la selenocisteïna) present a l’extrem 3’UTR del mRNA, es pot incorporar l’aminoàcid Sec i evitar l’aturada de la traducció.
Per tal de descriure correctament el selenoproteoma de Taeniopygia guttata, s’han d’identificar les seves selenoproteïnes i també aquelles necessàries per a la seva síntesis (aquelles involucrades a la formació del Sec-tRNA i les de reconeixement del SECIS).
La importància del seleni
El seleni és un micronutrient poc abundant en el cos humà procedent dels aminoàcids selenocisteïna i selenometionina. Encara que a dosis altes pot arribar a ser tòxic, té funcions biològiques antioxidants, ajudant a neutralitzar els radicals lliures i també estimula el sistema immunitari. [4][5]
Biosíntesi de les Selenoproteïnes
Per poder sintetitzar les selenoproteïnes en eucariotes es requereix una maquinària que dugui a terme les funcions principals i un control estricte sobre aquesta per tal d'evitar el codó STOP i elongar la cadena amb l’aminoàcid Sec.
Les proteïnes més rellevants implicades en cada procés són les següents:
- Síntesis de selenocisteïna: SPS1, SPS2, SLA/LP i Sec43p
- Incorporació de selenocisteïna a la selenoproteïna: eEFsec, SBP2 i tRNAsec
- L'element SECIS
La selenocisteïna és l´únic aminoàcid que es sintetitza in situ al seu tRNA. Aquest tRNA inicialment conté una serina, però la selenocisteïna sintasa incorpora un selenofosfat que catalitza la conversió de serina a selenocisteïna.
Quan la maquinària cel·lular reconeix el codó UGA com un nou aminoàcid de la selenoproteïna, una selenocisteïna s’incorpora gràcies a un tRNA específic. En tot aquest procés hi intervé l’element SECIS que és l’encarregat d’unir-se a SBP2, que reconeixerà el factor d’elongació eEFSec i permetrà la unió del tRNA i la selenocisteïna. Una vegada es compleixin totes aquestes condicions, la traducció continuarà fins el proper codó STOP. [6][7]
Taxonomia
- Regne: Animalia
- Fílum: Chordata
- Subphylum: Vertebrata
- Classe: Aus
- Ordre: Passeriformes
- Família: Estrildidae
- Gènere: Taeniopygia
- Espècie: Taenopygia guttata [8]
Descripció física
Els Diamants clapats són animals relativament petits, amb una longitud de només 10-11 cm i un pes d'uns 12 grams. [8][9]
Són dimorfs perquè difereixen en la coloració segons si són mascles o femelles. Els mascles són més marcats, amb cap i esquena grisos, cues a ratlles blanques i negres, gola ratllada i taques taronges a les galtes. Les femelles són menys distintives, amb una coloració grisa a tot el cos i cues blanques i negres a ratlles. Els becs dels Diamants clapats també varien segons el sexe, els mascles tendeixen a tenir un bec de color vermell, mentre que els becs de les femelles són de color taronja. [10]
Hàbitat
Els Diamants clapats són natius d'Austràlia i habiten la majoria de regions del continent. Les espècies habiten exclusivament en la sabana i hàbitats secs subtropicals, específicament en àmplies zones de terrenys absents de vegetació o zones amb arbustos dispersos i petits arbres. No obstant això, s'han adaptat a moltes pertorbacions humanes, aprofitant els forats de reg de l’home i les grans parcel·les de terra desforestades. [9][10][11]
Reproducció
La temporada de reproducció dels Diamants clapats és variable, poden emparellar-se en qualsevol època de l'any després d’un període de pluja. Són monògams i estableixen relació de parella per a tota la vida. Els seus cants tenen un paper important en el procés de trobada. Les femelles no canten, però els mascles si que ho fan i realitzen una dansa de festeig com a part del ritual d'aparellament. El nombre mitjà d'ous pot ser de quatre a sis durant un període de pocs dies. [10] Tant els mascles com les femelles incuben els ous fins a l'eclosió, que es produeix després d'unes dues setmanes. [11]
Els Diamant clapats també utilitzen un senyal acústic per comunicar-se amb els embrions. [12]
Per a més informació sobre Taeniopygia guttata consulta
Viquipèdia
