Introducció

Vipera berus, l'escurçó europeu comú[1], o víbora europea comuna[2], és una serp verinosa que es pot trobar a la major part d'Europa Occidental i a l'est d'Àsia[3]. La Vipera berus es troba en diferents terrenys, sent essencial un hàbitat complex per a diferents aspectes del seu comportament. S'alimenta de petits mamífers, aus, llangardaixos i amfibis, i en alguns casos d'aranyes, cucs i insectes. Com la majoria d'altres escurçons, és ovovivípara i les femelles es reprodueixen una vegada cada dos o tres anys, i els fills solen néixer entre finals d'estiu i principis de tardor a l'hemisferi nord. Els adults creixen fins a una longitud total, incloent la cua, de 60-90 cm i una massa de 50-180 grams.

Descripció

La Vipera berus s'identifica fàcilment per la línia en ziga-zaga fosca que passa al llarg de la part posterior vorejada per fileres de taques, per una marca fosca que es troba a la part posterior del cap angular i que pren una forma de 'X', 'V' o 'H', i perquè té les pupil•les verticals[4].

Els mascles són de color grisenc, blanquinós, groc pàl•lid o crema amb les marques de contrast molt fosques, mentre que les femelles són típicament d'un color marró o vermellós amb marques de color marró[5]. Les femelles també tendeixen a ser més llargues i més amples que els mascles i tenen les cues més curtes. Quan són joves, tant les femelles com els mascles són de color vermellós En tots els casos, el ventre és gris, marró-grisós o blavós, i la gola és d'un color groc o blanc brut[3].

Mida

Longitud mitjana dels adults: fins a 65 cm[5]
Longitud màxima dels adults: 90 cm[5]








Biologia i Comportament

La Vipera berus és generalment entra en hibernacióal setembre o a l'octubre[4] i normalment utilitza el mateix lloc d'hibernació durant tota la seva vida[9]. Emergeix de la hibernació al març, amb els mascles emergint abans que les femelles[4] i durant les primeres setmanes segueix sent bastant inactiva i passa gran part del seu temps prenent el sol[6]. Després el mascle canvia la seva pell a l'abril i es torna més actiu, començant a buscar possibles companyes seguint rastres d'olor. La femella canvia la seva pell un mes després que el mascle, i ambdós sexes la canvien de nou més tard a l'estiu. L'escurçó no s'alimenta fins després d'haver-se aparellat, així doncs, durant el temps que triguin a aparellar-se, tant el mascle com la femella viuen de les reserves de greix que es van construir durant l'any anterior[4].

La Vipera berus normalment activa durant el dia, quan caça principalment petits mamífers incloent talps, musaranyes i ratolins; tot i que també pot pendre llagostes, llangardaixos, aus joves i granotes[6]. En condicions de calor, l'escurçó caçarà activament la seva presa, però normalment utilitza la tècnica de "seure i esperar". La caça d'animals es fa amb els seus ullals, per injectar el verí, després allibera la presa i segueix el rastre d'olor que deixa. En trobar l'animal moribunt o ja mort, se'l comença a empassar començant pel cap[4].

En descobrir una femella receptiva, el mascle comença un festeig en què la llengua es mou sobre el cos de la femella. El mascle i la femella poden fer vibrar la seva cua breument i poden produir episodis de tremolor corporal. Si el festeig és un èxit, la còpula té lloc, després de la qual la parella pot romandre junta durant dues hores més o menys. Si un altre mascle s'acosta a la parella en qualsevol moment, el primer mascle defensarà la femella agressivament, podent donar lloc a una baralla[4]. Aquestes baralles són coneguts com "la dansa dels escurçons", ja que els mascles aixequen parcialment el seu cos fora del terra i poden quedar entrellaçats. Sovint cauen repetidament a terra, però s'aixequen de nou. En una baralla d'aquest tipues poden participar més de dos mascles[7].

L'escurçó femella sol reproduir-se un cop cada dos anys, tornant al lloc d'hibernació cap a finals d'agost o principis de setembre per donar a llum. És vivípara, donant a llum entre 3 i 18 cries vives que estan inicialment tancades en una membrana[8]. Després de donar a llum, la femella ha d'alimentar-se intensament per tal d'acumular reserves suficients per a la hibernació[4].

Els joves escurçons no s'alimenten fins a l'any següent, sinò que viuen de les reserves del sac vitel•lí i del greix amb el que neixen. Al cap de 3 o 4 anys, aquests escurçons joves assoleixen la maduresa sexual[4].

Encara que aquests escurçons són verinosos, no són agressius i rarament piquen als humans o als animals domèstics (prefereixen retirar-se). La majoria dels incidents de mossegades resulten al trepitjar-les, i en la majoria de casos no són greus. Els nens petits, les persones grans i els malalts són els que es troben en major risc[4].

Àmbit Geogràfic

La Vipera Berus es pot trobar des del nord-oest d'Europa (Gran Bretanya, Escandinàvia, Alemanya, França) al sud d'Europa (Itàlia, Sèrbia, Albània, Croàcia, Montenegro, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Bulgària i el nord de Grècia), i des de l'est d'Europa fins al nord del Cercle Polar Àrtic i Rússia en l'Oceà Pacífic, l'illa de Sakhalin, Corea del Nord, el nord de Mongòlia i el nord de la Xina. Es troba més al nord que qualsevol altra espècie de serp.




Estat

Aquest escurçó està classificat com a Preocupació Menor (LC) a la Llista Vermella de la UICN[10].

Tot i així, la Vipera berus està amenaçada per la pèrdua d'hàbitat en tota la seva àrea de distribució europea. Els hàbitats oberts que necessita, particularment bruguerars, s'ha perdut a nivell local com a conseqüència de la invasió de matoll, el desenvolupament, l'agricultura i el repoblament[11].

Una altra amenaça és la persecució d'aquesta espècie pels humans, i potencialment la seva col•lecció per al comerç de mascotes. A Romania, l'escurçó es veu amenaçat per la recol•lecció il•legal per el seu verí[10]. No obstant això, la excepcionalment àmplia distribució d'aquesta espècie, juntament amb la seva tolerància a una gran varietat d'hàbitats, fa que no estigui amenaçada a escala mundial.


Selenoproteïnes

En biologia molecular, una selenoproteïna és qualsevol proteïna que té com a residu d'aminoàcid una selenocisteïna (Sec, U, Es-Cys). La selenocisteïna és un aminoàcid estrany conegut com l'aminoàcid 21a. Aquest rar aminoàcid consisteix en una cisteïna amb un àtom de seleni en lloc de sofre i que està codificat per un codó UGA, que normalment és un codó de parada.

Seleni

El seleni és un element poc abundant que constitueix un nutrient essencial a la dieta d'animals, microorganismes i alguns eucariotes.

Codó UGA

El codó que defineix la selenocisteïna és el codó stop UGA. Així doncs, ens trobem davant d'un cas únic, on l'UGA té dos significats diferents dins d'una mateixa espàcie. Per aquest motiu, les selenoproteïnes estan molt mal anotades, ja que la majoria de programes assumeixen que l'UGA és un codó stop i les selenoproteïnes no són reconegudes.

Biosíntesi de les selenoproteïnes

La síntesi de selenoproteïnes és un procés evolutivament conservat, on el tRNA de la selenocisteïna es sintetitza a partir del tRNA de la serina, gràcies a la intervenció dels següents factors:

- SPS1 i SPS2 (Selenofosfat Syntase 1 i 2).

- eEFSec (Selenocysteine Especific Elongation factor).

- SBP2(SECIS Binding Protein 2) s'encarrega d'unir l'element SECIS i el ribosoma.

- tRNASec: tRNA específic per Selenocisteïna.

- Ribosomal protein L30: component ribosomal que també està implicat en la unió de l'element SECIS.

- Sec43p: forma part del complex format per SCP2/tRNAsec/eEFSec, però la seva funció exacta és desconeguda.

- SecS (SLA/LP) (Eukaryotic Selenocysteine Syntase): converteix el Ser-tRNASec a Sec-tRNASec.

- PSTK (Phosphoseryl tRNA kinase): fosforil•la el Ser-tRNASec.

El tRNA que codifica per la serina és fosforilat per la fosfoseril tRNA quinasa, permetent la formació de la selenocisteïna per l'acció de la Sec sintasa. Aquests dos processos es donen com a resultat la unió del tRNAsec amb la Sec sintetasa, simultàniament, el seleni ingerit en la dieta rep un fòsfor d'un ATP i per la catàlisi de la SPS2 s'allibera AMP, fósfor inorànic i la SPS2 queda unida al seleni fosforilat. Els productes de les reaccions anteriors s'uneixen formant un complex de selenocisteïna, Sec sintetasa, SPS2 i seleni fosforilat.

Distribució en les espècies

Hi ha selenoproteïnes en totes les principals formes de vida, els eucariotes, bacteris i arqueges. Entre els eucariotes, selenoproteins semblen ser comuns en animals, però poques o absent en altres phyla (un s'ha identificat en l'alga verda Chlamydomonas, però cap en altres plantes o en els fongs). Entre els bacteris i arqueges, selenoproteins només estan presents en alguns llinatges, mentre que estan completament absents en molts altres grups filogenètics. Aquestes observacions han estat recentment confirmat per l'anàlisi del genoma complet, que mostra la presència o absència de gens selenoprotein i gens accessoris per a la síntesi de selenoproteins en l'organisme respectiu.

Elements SECIs

Existeix un mecanisme que permet saltar-se el codó stop i incorporar l'aminoàcid selenocisteïna en la cadena polipeptídica que s'està sintetitzant, l'element SECIS (SElenoCysteine Insertion Sequence).

L'element SECIS és una estructura tridimensional en forma de loop i formada per 60 nucleòtids. En eucariotes i Archea, els SECIS es localitzen en l'extrem 3' UTR dels mRNA codificants per selenoproteïnes, mentre que en bacteris se situa downstream després del codó UGA, també en posició 3'.

En el core de l'element SECIS hi ha 4 nucleòtids conservats, la funció principal dels quals és dirigir la maquinària de traducció per tal que el codó UGA sigui reconegut com a selenocisteïna i no com un codó stop.