Conclusions
Després d'analitzar els resultats acuradament, podem dir que la proteïna Sel3 no es troba en cap de les espècies de protists estudiades, ja que sabem que només es troba al gènere Plasmodium, mentre que les proteïnes de la família DI les hem trobat en tres de les catorze espècies de protists estudiades: N. gruberi, P. pallidum i T. trahens. La majoria d'aquestes proteïnes trobades són homòlogues amb selenocisteïna, una és homòloga amb cisteïna i en una altra es conserva una regió però que no inlou la selenocisteïna. A més a més, també observem que aquestes selenoproteïnes mantenen un domini regular al voltant de l'aminoàcid U que resumiríem en l'expressió regular [TS]UPP[FS], cosa que ens fa pensar que aquests aminoàcids poden resultar essencials i per això no admeten gaires variacions.
Pel que fa a la maquinària de síntesi de selenoproteïnes, hem trobat moltes diferències referents a la presència de determinades proteïnes en unes espècies o altres, tot i que en totes les espècies de protists hem identificat algun element pertanyent a aquesta maquinària. Això podria indicar que aquestes espècies sí que tenen selenoproteïnes, encara que no siguin les que nosaltres hem buscat. Les proteïnes de maquinària que més es mantenen, és a dir, que es troben presents en casi tots els protists estudiats, són: secp43, SecS i eEFsec; fet que podria indicar que el seu paper en la síntesi de selenoproteïnes és molt important. Tot i això, les seves seqüències sí que presenten algunes variacions. En canvi, les proteïnes que manquen en un major nombre d'espècies són: sps2, sbp2 i, sobretot, pstk, que només trobem en cinc dels catorze protists. Com ja hem explicat a l'apartat de discussió, creiem que la proteïna pstk probablement s'ha delecionat a causa de les diverses especiacions al llarg del temps, indicant que la seva funció podria ser redundant. En quant a SecS, hem observat que està absent en el gènere Cryptosporidium, i això ens permet deduir que la deleció d'aquest gen es va produir un cop ja s'havia donat l'especiació d'aquest gènere. La proteïna sps2 no es troba en A. taiwanensis, E. siliculosus i les espècies del gènere Cryptosporidium estudiades. El fet que Cryptosporidium sp. i A. taiwanensis estiguin propers a l'arbre filogenètic suggereix que la deleció d'aquest gen es va produir abans de que se separessin, mentre que la deleció del gen observada en E. siliculosus hauria succeït de forma independent a l'altra. En referència a sbp2, aquesta no està present en les espècies A. taiwanensis, B. hominis, E. siliculosus i H. arabidopsidis. De la mateixa manera que en el cas anterior, veiem que tres de les espècies (B. hominis, E. siliculosus i H. arabidopsidis) provenen del mateix ancestre, indicant que la deleció té un origen anterior i que A. taiwanensis hauria patit aquest procés de forma individual. Finalment, les proteïnes secp43 i eEFsec han sigut identificades en la gran majoria d'espècies de protists; concretament, eEFsec presenta una regió amb molta irregularitat, degut possiblement a que aquesta no forma part dels dominis d'unió amb sbp2 i tRNA, tot i que també creiem possible que les variacions en sbp2 i eEFsec vagin lligades a causa d'una evolució conjunta.