Les selenoproteïnes són aquelles proteïnes que contenen una selenocisteïna en la seva seqüència d’aminoàcids. L’objectiu del nostre treball ha estat determinar el nombre de selenoproteïnes presents en el genoma del yac, Bos grunniens mutus. Per tal d’assolir–lo s’ha comparat aquest genoma amb el de la vaca, Bos taurus; degut a la seva proximitat evolutiva, i amb el genoma de l’humà, Homo sapiens); degut a la seva bona caracterització.

Els programes utilitzats per a realitzar l’anàlisi han estat tBLASTn, exonerate i Tcoffee, a més de la base de dades SelenoDB; des d’on s’han extret els genomes. S’han alineat un total de 34 proteïnes: 30 selenoproteïnes i 4 homòlegs en cisteïna. Les seqüències d’aquestes proteïnes procedeixen dels genomes de Bos taurus i d’Homo sapiens. Les selenoproteïnes de Bos taurus que no s’han trobat conservades en Bos grunniens mutus han estat 7: Sel K (151), Sel O, Sel W (173), Sel W (174), SPS 2, Sel V i TR1. Per altra banda, les selenoproteïnes que s’han trobat conservades han estat 23: Sel15, Sel H, Sel I, Sel K (152), Sel M, Sel N, Sel P, Sel R, GPx1, GPx2, GPx3, GPx4, GPx6, DI–1, DI–2, DI–3, SPS 145, SPS 148, TR–2, TR–3, Sel S, Sel T i Sel W (171). Els homòlegs en cisteïna han alineat totes 4: GPx5, GPx7, GPx8 i GPxnone. Les selenoproteïnes que intervenen en la maquinària de transcripció són aquelles que s’encarreguen d’introduir el codó U a la seqüència proteica. La única família de selenoproteïnes de la maquinària de transcripció en el genoma de Bos grunniens mutus que s’ha trobat ha estat la de SPS.

Tenint en compte aquests resultats, s’ha vist com les selenoproteïnes presents al genoma d’Homo sapiens són difícils de trobar al genoma de Bos grunniens mutus. Probablement aquest fet sigui degut a la llunyania que existeix entre les dues espècies. Per contra, les selenoproteïnes presents al genoma de Bos taurus són fàcils de trobar al genoma del yac, ja que es tracta de dues espècies molt més properes evolutivament. Per tal de confirmar o no la presència de les selenoproteïnes i per tant, fer la nostra predicció més acurada, s’han determinat els elements SECIS continguts al final de la seqüència proteica. En cas afirmatiu, s’ha pogut determinar d’una forma més precisa la presència de la selenoproteïna en el genoma mentre que, de cas negatiu no se n’ha trobat cap. Si s’hagués trobat una selenoproteïna que presentés selenocisteïnes en la seva seqüència però no elements SECIS, caldria realitzar anàlisis addicionals, enfocats a determinar si es tracta o no d’una selenoproteïna funcional.

Podem concloure que el selenoproteoma de Bos grunniens taurus és més similar al de Bos taurus que al d’Homo sapiens i que no ha variat en gran mesura al llarg de l’evolució.

.

Puja dalt