tornar cap a dalt
A finals dels anys 80, quatre científics d'Affymax (Stephen Fodor, Michael Pirrung, Leighton Read i Lubert Stryer) van desenvolupar la tecnologia que inicialment estava destinada a la construcció de pèptids sobre xips, però que finalment va desembocar en la capacitat per contruir seqüències de DNA sobre xips. Els bioxips, per tant, sorgiren de la combinació de les tècniques microelectròniques i l'ús de materials biològics.
El fonament de la tecnologia de microarrays és l'aparellament de les bases dels àcids nucleics.
Els assajos d'hibridació en micromatrius es basen en la dipositació de material genètic sobre un suport sòlid miniaturitzat en posicions conegudes i controlades. Els microarrays poden incorporar entre 400-60.000 sondes d'oligonucleòtids, cDNA o altres macromolècules. A continuació, el material obtingut de la mostra problema i el control convenientment tractats i marcats, amb Cy5-dCTP i Cy3-dCTP respectivament, es posen en contacte amb l'array, hibridant en aquelles posicions en què es complementin amb les sondes. El patró d'hibridació és revelat emprant-se diverses tecnologies (CCD, escàner) i la imatge resultant es converteix en valors numèrics que constitueixen els resultats de l'assaig.
La quantificació d'expressió gènica diferencial pot ser analitzada amb aquesta tecnologia. En aquests anàlisis s'hibriden llibreries de cDNA o oligos amb cDNA obtingut a partir de mRNA genòmic total. El nivell d'expressió d'un gen es reflexa en el número de còpies de mRNA i per tant, és proporcional al nivell de senyal detectat. Una de les avantatges significatives és que, degut a la miniaturització del sistema, l'elevada concentració del material permet la identificació de mostres presents en un baix nombre de còpies.
La tecnologia dels microarrays té dues grans aplicacions:
El gran volum de dades generades requereix tractament amb eines i mètodes bioinformàtics per obtenir coneixement útil per la recerca.